Reflexions en confinament (1)
A l’atenció dels sanitaris,
Fins que sagnin les mans,
Aplaudim als herois vestits de blanc, els Àngels vinguts d’un cel més alt, els titans propulsats
per la força del seu cor incommensurable….fins que sagnin les mans.
Aplaudim el sacrific com a vocacional – i excepcional- ofici, el valor de tenir valor,
l’abnegació com a negació de la pitjor irresponsabilitat: la insensibilitat… fins que sagnin les
mans.
Aplaudim la cooperació sense comparació el compartir sense competir i el involucrar-se sense
lucrar-se …fins que sagnin les mans.
Aplaudim l’esperit solidari – mai solitari- que significa – i vivifica – la naturalesa humana, la
fraternitat que és perllonga dins l’eternitat i l’emoció que sura quan la devoció perdura…fins
que sagnin les mans.
Aplaudim la puresa immaculada davant la impuresa imposada, la fe inquebrantable que mou
la muntanya del mal – que sempre danya- i el vostre codi deontològic, com a revers absolut de
l’odi ideològic… fins que sagnin les mans.
Aplaudim la Font de l’Amor quan vessa llàgrimes d’impotència o de l’alegria, el somriure càlid
– sempre vàlid- i còmplice i la mà espessa, símbol òptim de la tendresa… fins que sagnin les
mans.
Aplaudim la meravellosa Humanitat, expressada amb orgullosa humilitat, la ideal – i real –
professionalitat convençuda – i mai vençuda i l’acció eficient, gairebé mai deficient… fins que
sagnin les mans.
Aplaudim la diligència eficaç en l’emergència voraç, la ciència que il·lumina transformada en
la paciència que predomina i l’entrega titànica amb teva balsàmica… fins que sagnin les mans.
Aplaudim, doncs, la millor esperança mai perduda que s’atança convençuda, encarnada en
herois humanitaris (ELS PROFESSIONALS SANITARIS), que arrisquen la seva existència
per evitar el proïsme la duríssima sentència… …
Per tots ells aplaudim eternament…fins que sagnin les mans.
Oscar Pujol